En Robinson, ple de preocupació i curiositat, va començar a seguir les
petjades. Després de tants mesos de solitud li costava fer-se a la idea de que
algú altre pogués estar voltant per l’illa. Mentre caminava no deixava de
pensar en qui podria trobar-se. I si era algú perillós? I si era un maleït
pirata que ves a saber perquè havia acabat en aquella illa? Va començar a amoïnar-se. De sobte va escoltar el plor d’un
nen i es va aturar. Va mirar al seu voltant però no va veure res, així que va
continuar caminant al costat de les petjades, atent a qualsevol soroll. El plor
del nen havia cessat. Uns metres més endavant les petjades es desviaven cap a
la part més fosca de l’illa on desenes de palmeres i de plantes tropicals et
protegien del sol i la calor. I allà sota una palmera va veure la imatge més
entendridora que es podia haver imaginat:
asseguda a terra, recolzada en el tronc d’una palmera, una noia rossa de
llargs cabells donava el pit a un nen mentre li cantussejava molt fluixet una
cançó.
En Robinson va tenir por d’espantar-la, així que es va apropar una mica
més. Abans de que ell obrís la boca, ella va alçar la mirada i els seus ulls
blaus es van trobar amb els del Robinson, que, encara sorprès, li va dir:
-Hola. Com has arribat fins aquí? No havia acabat de dir això quan va pensar
que potser aquella noia no parlava el mateix idioma, però la noia va posar
novament la mirada en el petitó, i amb una veu plena de tristesa li ho va
explicar tot. Ella i el seu marit havien sortit
de viatge a la seva embarcació amb el seu fill, però una forta tempesta
va fer caure al seu marit a l’aigua quan intentava controlar l’embarcació i
ella i el seu fill van quedar a la deriva fins que un vaixell pirata els va
rescatar. Però feia un parell de dies el nen, que ni tant sols tenia un any, s’havia
posat malalt (tenia febre alta i la pell plena de petites taques vermelles) i
els pirates, atemorits de que el nen els pogués contagiar alguna malaltia, van
decidir deixar-los al primer lloc on trobessin terra.
En Robinson es va compadir d’ella i per animar-la li va explicar com havia
arribat ell a l’illa mesos enrere i com havia sobreviscut només amb tot allò
que la natura li oferia. La noia li va somriure tímidament i aleshores ell es
va allunyar uns metres i va tornar de seguida amb una fulla mullada en aigua
fresca que li va posar al nen al front per baixar-li la febre i una altra fulla
molt llarga i grossa que va tallar per la meitat. De dins sortia un líquid
gelatinós que, ara que el nen havia deixat de mamar, li va refregar per totes
les taques vermelles del seu petit cos. La mare el deixava fer. Després en
Robinson va portar un coco, el va obrir amb molta traça i li va oferir a la
noia, que va agafar el coco agraïda i li va dir: Em dic Megan i el meu fill
Alan.
I així va ser com en Robinson, la Megan i el petit Alan van començar a
viure com una família en aquella illa perduda, la que ara consideraven la seva
illa.
Lídia Martell
